Dues dones mengen pipes a un parc, oa la porta d'una casa, oa un pati.
Comparteixen un espai quotidià comú, una conversa, la intimitat del silenci.
De sobte, el cant i la dansa trenquen el món ordinari i introdueixen la màgia.
En un temps suspès, enigmàtic, la coreografia neix com un remolí delicat
fins a transformar-se en un remolí.
Un taloneig que es queixa i riu en bucle.
Una cançó que no s'atura, que s'enlaira i envolta l'espai.

El Taranto, com a pal flamenc, procedeix de la zona minera de
Almeria. En origen és un cant primitiu, senzill, sec, sense guitarra, que va néixer de la necessitat de cantar per lliure.
En aquesta peça de recerca escènica hi ha una nuesa que ens acompanya i amb què experimentem. Respectant l'estructura del tablao tradicional, investiguem com la trobada entre el ball i el cant pot donar pas a allò aleatori per transformar-se.
Des del silenci, sense instrumentació, iniciem una conversació entre la veu i el cos, deixant que l'atzar intervingui.
La crida al ball explora els queixos del tarant perquè les coreografies es transformin des del contagi, incorporant tot allò que sorgeix en ballar i en cantar.
En el llenguatge escènic –emmarcat en les noves dramatúrgies– ens endinsem en la investigació del cos i la sorpresa del cant nu. Sense buscar res concret apareix la gestualitat irreverent, l'humor, l'atzarós. El ball i el cant es modifiquen sense trencar-se del tot i el que succeeix ho integrem, com a la vida, per continuar ballant.