Recentment ens hem vist obligats a experimentar, individualment o en petites comunitats, el concepte d'esperar, fer una pausa, parar.
La nostra accelerada però també estimada forma de viure es va veure abruptament interrompuda per una cosa que no passava des de feia més de 100 anys, impensable el 2020. Les nostres certeses, plans i esperances s'han aturat, necessària i, aparentment, de manera inevitable. .
Espera, terme tan lligat a la Natura, a l'Amor, a la naturalesa cíclica de la vida i la mort.
En conseqüència, vaig començar a reflexionar sobre dues figures: Ulisses, que se'n va, i Penélope, que es queda.
Ulisses, que marxa, mentre Penélope ho veu allunyar-se.
Penèlope: encarnació del valor de l'espera, la paciència, la lleialtat; per una persona, per amor, per esperança. Penélope ha après a esperar. Va aprendre a esperar, donant-li forma al seu somni, amb aquesta perseverança de qui continua esperant, malgrat els esdeveniments, malgrat els dies i les nits que l'allunyen de qui segueix present malgrat estar absent.
Penélope no va triar romandre passiva, víctima d'una història que ella no havia triat. I això és el que vull reflexionar: què representa l'espera? És dolç, amarg, actiu, passiu? Forma, en qualsevol cas, part dels nostres dies, encara que el temps continuï fluint, inessorabilment.